Agenolla’t i dialoguem de @rossend1963

Molts dels contraris a la sobirania de Catalunya reclamen una solució que garanteixi la unitat d’Espanya per la via del diàleg, en diuen. Paradoxalment, la  manera que tenen de reclamar la seva posició és la negació implícita del que diuen defensar.

Si parlem de diàleg en un context de qualitat democràtica hem d’entendre un procés constructiu en què els oponents exposen i escolten les respectives idees amb respecte per la discrepància. La condició necessària perquè el diàleg sigui possible és el reconeixement de l’adversari i les seves posicions, i estar disposat a creuar arguments. Així doncs, la desqualificació de l’adversari, posar en dubte la seva legitimitat, és el punt de partida oposat al diàleg perquè elimina l’interlocutor.

A més, perquè el debat polític sigui positiu i adequat en una societat democràtica cal un escrupolós respecte dels suports populars que cada opció ha obtingut de manera explícita a les urnes i els compromisos que ha adquirit amb els seus electors en el programa electoral. Fins i tot, en assumptes políticament fonamentals, un punt d’entesa o transaccions acceptables al criteri dels representants polítics haurien d’exigir una posterior validació popular en cas que sigui molt distant dels compromisos electorals.

Ningú té dret ni legitimitat ni per a modificar els compromisos adquirits amb el seu electorat ni per a exigir a altres forces que hi renunciïn com a condició prèvia a unes converses tendents a construir o reforçar majories polítiques. Per tant, el respecte a les majories democràtiques com a punt de partida és un valor irrenunciable, no ja en el joc polític, sinó com a garantia de qualitat democràtica i dret dels ciutadans. El consens no sempre és possible ni tampoc exigible. Per això fem servir les urnes periòdicament.

Fins ara, més o menys i dins del que és la deficient democràcia espanyola, aquests principis s’anaven contemplant amb certa naturalitat. Les majories electorals marcaven la pauta i negociaven amb altres segons la pròpia força i la dels adversaris. També s’entenia legítim l’ús d’altres mecanismes democràtics per a influir en la governança, com la lliure opinió o la mobilització popular en vagues o manifestacions.

Però això, a alguns, ja no els serveix. Ara Catalunya ha proclamat la seva sobirania i es disposa, amb àmplies majories, a fer una consulta per a exercir-la. I aquest punt, just aquest, per a alguns no és admissible, ni negociable, ni matèria de determinacions electorals. La unitat d’Espanya és inviolable i indiscutible per a ells.

El fals debat

Ara cada dia trobem als mitjans reclamacions al diàleg que parteixen de la renúncia prèvia a la independència o a la realització de la consulta i de la invalidació de fet de la declaració de sobirania aprovada pel Parlament. És a dir, un diàleg construït a partir de la vulneració del que amplies majories de la nostra societat han manifestat a les urnes de manera àmplia i molt transversal quant a formacions polítiques.

Per a poder fer aquesta maniobra inversemblant, contradictòria, com és exigir debat democràtic a partir de la negació d’una de les seves bases imprescindibles els cal diverses piruetes retòriques per defensar el prejudici de fons: que Espanya es constitueix sobre una sobirania indivisible.

La veritat immutable, la contradicció identitària i “l’estat-barridada”

La convicció més simple: Espanya és indivisible i prou. Catalunya no és sobirana perquè no ho és.

Segons això, Espanya és una nació ancestral, antiga, sòlida i reconeguda; és un valor superior a la voluntat democràtica dels ciutadans, i és gairebé un designi de la naturalesa que siguiun Estat. Catalunya és només una part d’aquest tot inqüestionable  i la pretensió de sobirania política és ridícula, una indignitat contra la història o fins i tot un pecat contra la moral cristiana. Y punto pelota.

COVADONGA MILAGRO

La Mare de Déu ajuda Don Pelayo a la Batalla de Covadonga

Aquesta concepció essencialista de la sobirania política arriba a la seva màxima expressió quan aboca els seus partícips a l’argumentació de caràcter ultraidentitari i fins i tot ètnic. Tant redueixen els catalans a la condició “d’espanyols” de manera indiscutible, com, a la inversa, es fan creus que els defensors de la sobirania catalana no tinguem tots unapuresa de sang de sis o set generacions. Una contradicció flagrant, evidentment, negar una diferència i també magnificar-la amb repugnants i arcaiques connotacions ètniques.

La premissa arbitrària que la sobirania espanyola és tan legítima i lògica que posar-ne en dubte l’actual integritat és impensable, és la base més profunda d’una línia argumental tan delirant com comú. Es tracta de la infantil reducció a l’absurd del sobiranisme català amb hipotètiques aspiracions sobiranes del Barcelonès, Badalona o una escala de veïns, per posar uns exemples força habituals.

L’omissió de la democràcia

La curiosa variant del diàleg que està condicionada a la prèvia renúncia de l’adversari té com a obstacle (…) segueix llegint clicant aquí 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s