L’autonomia de la política i la secularització de l’Estat: Maquiavel

Amb Maquiavel comença definitivament el pensament polític de la modernitat. La seva és una teoria política que es defineix per afirmar l’autonomia de la política i la secularització de l’Estat. L’aportació que realitza a la reflexió teòrica traspassà els límits geohistòrics del moment en que escrigué l’obra i serveix per analitzar la nostra realitat present.

Florència entre els segles XV i XVI

El món polític de Maquiavel es troba marcat per l’experiència de l’Itàlia del Renaixement. Existeixen cinc unitats polítiques principals: Nàpols, Milà, Venècia, els Estats Pontificis i Florència. Aquesta divisió, que es mantindrà fins el s. XIX, va constituir la principal preocupació d’aquells que van escriure sobre la política. Després d’haver fracassat en els intents per reunir tota la cristiandat sota el poder polític de l’Església, aquesta es conforma ara en mantenir la seva influència sobre la Península Itàlica, que usa per impedir el progrés de la unificació política. El Papa serà percebut per les elits polítiques i intel·lectuals com el principal responsable dels problemes que comporta la divisió territorial pels italians en els conflictes internacionals.

Aquest rebuig del poder papal va trobar la seva raó de ser en el gran progrés cultural i artístic que durant aquests anys va experimentar tota Itàlia, i especialment Florència, epicentre del Renaixement. La Florència del moment se l’ha d’entendre com un territori amb conflicte on s’assaja fórmules polítiques originals. Així, entre 1434 i 1494 Florència coneixerà sis dècades de govern republicà sota control de l’oligarquia dels Medici. Aquesta etapa de la història està marcada per un difícil equilibri entre els diferents poders de la ciutat.

En aquest moment emergeix la figura de Cèsar Bòrgia com un poder polític capaç de modificar la vida política florentina, així, en 1502 es fa una reforma constitucional que transforma el cap de l’executiu en un càrrec vitalici. La principal conseqüència és l’establiment d’una figura que en certa forma actua com a àrbitre en la pugna de poders permanent. En aquets anys finalitzà la guerra amb Pisa, no obstant, Florència ara es troba en mig de la pugna entre França i el papat pel control d’Itàlia. Entre 1510 i el 1512 la república finalitza, la família Medici, amb el recolzament del poder papal, es fa amb el control de Florència, finalitzant l’etapa d’autonomia i l’esplendor de la república.

Biografia de Maquiavel

Niccolo Macchiavelli (1469-1527) va ser un home d’Estat que va tenir coneixements directes de la política del seu temps i que va poder viure un temps polític força originals. A finals de segle va exercir de Secretari de la Senyoria de Florència, on es familiaritzà amb els engranatges de la complicada vida política republicana. Les exigències de la guerra amb Pisa així com d’altres conflictes van fer sorgir en ell seriosos dubtes sobre l’eficàcia del govern república. En els anys següents va anar escalant posicions i va augmentar la seva influència en la política florentina. No obstant, la seva enemistat amb els Medici el van fer caure en desgràcia quan aquests augmenten el seu poder dins i fora de Florència.

És aquesta necessitat de recuperar el favor de la Casa dels Medici el que el dugué, l’any 1513, a escriure l’obre mestre de la moderna Teoria Política: El Príncep. També va escriure un altre gran assaig, Els discursos sobre la primera dècada de Tito Lívio.

La teoria política de l’Estat modern

La riquesa dels arguments de Maquiavel ha donat lloc a moltes interpretacions, aquest caràcter controvertit es deu a l’enorme potencial heurístic, capacitat per fer innovacions positives, que desplega la seva teoria política, escrita en el moment del naixement del món modern. De Maquiavel s’entén que hi ha 3 grans lectures:

–          Cínic: lectura moralista que va prendre cos poc després de la seva mort i que observa la seva argumentació des d’una òptica moral, especialment des de la moral cristiana. Aquesta crítica sovint es basa en entendre que Maquiavel, amb l’expressió “el fi justifica els mitjans” justifica la immoralitat, no obstant, aquesta crítica sols es pot fonamentar i sostenir si s’entén que sols existeix una moralitat. Maquiavel, a través de l’afirmació de l’autonomia d’allò polític, ens mostra com resulta possible reconèixer la identitat entre política i interès. (ni idea del que cony vol dir…).

Per altra banda, també s’ha difós una interpretació simètrica immoralista, que entén que Maquiavel considera que no es pot jutjar moralment res relacionat amb la política. En rigor, però, sembla que Maquiavel s’inclina per articular el seu argument a partir de la identificació de la política com antagonisme, és a dir, com un conflicte obert d’interessos irreductibles. Aquesta tensió, l’antagonisme, recorre tota la seva obra revelant la complexitat d’allò polític més enllà de les simplificacions ordenades de la moral.

Amb Maquiavel la política s’arriba a definir com a l’explicitació antagonista d’allò múltiple gràcies al reconeixement de l’autonomia de la cosa política, i es construeix l’afirmació del caràcter central de la polític en la constitució de les societats humanes. Obra la possibilitat de l’alliberament d’un poder constituent més enllà de tota constricció teològica.

–          Patriota italià: persona preocupada per la necessitat de la construcció de la unitat nacional. Aquesta interpretació va agafar força entre els intel·lectuals del s. XIX del Risorgimento. És impossible però entendre Maquiavel com a defensor de quelcom que encara no havia sorgit en el seu context, la construcció estatal i nacional.

Fundador de la Ciència Política moderna: autor que per primera vegada va ser capaç, a través de l’autonomia de la cosa política, posar en suspens les contradiccions entre ètica i política amb l’objectiu d’identificar l’antagonisme social com radicació fonamental del poder constituent. Lluny però de poder-se reduir a les concepcions positives de lo polític, el pensament de Maquiavel es remou una vegada i una altra contra la seva simplificació. Seria un error comprendre la fenomenologia de lo polític com un mer exercici d’anàlisi institucional. La política és fruit de les passions humanes, la capacitat de raonar de les persones sols es pot explicar com un instrument per satisfer les passions. Maquiavel s’allibera de tota constricció constitucional per comprendre allò polític en la seva pròpia potència, la seva aposta per la secularització de l’Estat, per dissociar lo polític de tota interpretació moralista, és també comprensió del conflicte, de la irreductibilitat de l’antagonisme a lo merament institucional.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s