La Revolució Gloriosa i el liberalisme polític: Locke

A partir del 1688 Anglaterra reviu la incertesa política amb un nou esclat revolucionari, el que es coneix com a Revolució Gloriosa. En el seu si es troba un conflicte religiós entre el monarca pro-catòlic i la majoria protestant. El resultat és un reforçament de la monarquia parlamentària que assentarà les bases pel primer constitucionalisme liberal. John Locke és la principal figura de la teoria política del moment i amb la seva obra consolidarà les bases del liberalisme polític.

La Revolució Gloriosa del 1688.

Sorgeixen tensions entre la Corona i el Parlament, generant un ambient de crisi i canvi polític, que s’acabà amb el destronament de Jacob II. Després d’aquesta conjuntura, marcada per la dualitat de poders va tenir lloc una restauració beneficiosa pel protestantisme i la seva opció política, una monarquia fortament controlada pel poder parlamentari.

En el fons de la pugna trobem dos poders que lluiten pel repartiment de la sobirania, per una banda hi ha l’opció acabada del paradigma absolutista i per l’altra hi ha l’opció de buscar l’equilibri de poders entre la monarquia i el parlament. Com era normal en un món marcat per l’absolutisme, ràpidament el conflicte va trobar la seva expressió ideològica en els conflictes religiosos: ràpid augment del poder del catolicisme i preocupació en el protestantisme per la pèrdua de drets. Aquesta revolució fou de caràcter aristocràtic i culminà el seu treball amb la promulgació de la Declaració de Drets, la primera expressió formal del constitucionalisme britànic.

Amb l’aprovació de la Declaració de Drets s’inaugura una tradició sobre la qual s’anirà edificant progressivament el model d’Estat liberal. La sobirania residirà en el Parlament, institució encara inscrita en una constitució material de naturalesa aristocràtica, basada en un poder polític hereditari i fonamentada en les fonts de legitimitat d’un ordre considerat d’origen diví. A la pràctica, la declaració regula les relacions entre la monarquia i el Parlament, sotmeten la primera a la segona. És la mostra de la secularització de l’Estat, el triomf del protestantisme va suposar que a partir de llavors la religió restes al marge de la política; no obstant, l’església anglicana conservarà una posició privilegiada com a “religió” d’Estat. A partir de 1688 el Regne Unit disposa d’una matriu constitucional a desenvolupar per mitjà de successives reformes pactades.

John Locke

Va néixer el 1632 en una família de condició modesta, de jove simpatitzà amb la causa monàrquica, va criticar la conflictiva situació política del moment i mostrà des de ben jove el seu talant moderat. La seva formació religiosa no van ser impediment perquè s’inclinés per l’estudi de les ciències naturals i la medicina, i a través d’aquesta per l’examen del concret de la realitat. El 1667 va conèixer el compte Shaftesbury, figura política important de l’èpica i fundadora del partit progressista, via per la qual entrà en contacte amb els cercles polítics més importants de l’època. Shaftesbury va defensar la tolerància religiosa, les llibertats civils i el parlamentarisme i gràcies a ell Locke va tenir ocasió de familiaritzar-se amb l’exercici de directe de la política fins que es tingué que exiliar a Holanda el 1683 a causa de la crisi que va produir la Revolució Gloriosa. Entre el 1683 i el 1688 es dedicà a redactar Carta sobre la tolerància, Assaig sobre l’enteniment humà i els Dos tractats sobre el Govern civil.

El naixement del liberalisme

L’obre de Locke assenta les bases del segon gran tema, el primer és la democràcia, que configuraran els eixos argumentals de la teoria política, el liberalisme. Locke té unes bases epistemològiques en la seva teoria ja que aquesta està atenta a les observacions dels fenòmens polítics com a fenòmens naturals, es preocupa de l’aïllament de les unitats d’anàlisi i de la identificació de relacions de causalitat entre els elements integrants d’aquest ordre natural. A diferència d’altres autors, Locke però, es declara cristià.

Per ell existeix un Déu creador que ha ordenat el món a través de la llei universal de la naturalesa i ha atorgat a l’ésser humà la capacitat de l’enteniment que, a través de la racionalitat, arriba a emetre judicis encertats sobre allò existent. Altra cosa és que els judicis humans desencadenin passions irracionals. No obstant, aquestes, per més que es presentin com un sen sentit a l’enteniment humà, respon en darrera instància als dictats de la raó divina expressats per mitjà de la llei natural.

La seva concepció antropològica s’assembla a la de Hobbes, defensa que els individus es constitueixen prepolíticament i opera exclusivament en funció dels seus interessos individuals. Locke però, té una concepció més optimista de la naturalesa humana i entén que la necessitat d’autopreservació du als éssers humans a voler ser part d’una comunitat i a desenvolupar per conseqüent formes de cooperació que van més enllà del seu egoisme. Concepció de l’home en la que la seva bondat natural forma les relacions socials sols pertorbades per elements irracionals que acompanya les passions.

Per Locke l’estat de naturalesa explica l’existència de drets naturals (vida, llibertat i propietat) als quals els hi correspon imperatius d’ordre moral (no mataràs, no violaràs i no robaràs). El sentit d’aquests drets no és altre que donar als éssers humans una guia per l’acció política que els permeti la supervivència en societat. No es tracta però d’una ruptura amb la secularització de la política oberta per la modernitat. No trobarem però un dispositiu que depengui en darrera instància de les pròpies decisions humanes.

Per tant, considera que els drets naturals van abans de l’ordre polític que les decisions humanes institueixen. S’articula una argumentació que en la forma descriptiva, prescriptiva i analítica coincideix amb l’articulació d’una explicació teòrica d’allò polític. En la teoria política de Locke aquestes tres dimensions s’entortolliguen fins a la confusió entre elles.

El segon element de la teoria és aquell que ens explica el caràcter secular de lo polític: la condició lliure i racional dels homes quan es tracta de comprendre les seves relacions amb el poder, és a dir, arriba a la finalitat d’organitzar la seva vida en comunitat fonamentant la seva acció política sobre l’imperatiu de la supervivència. No es tracta però d’una organització basada en la por que inspira la hipòtesi de l’Estat de naturalesa, sinó del mutu reconeixement intel·ligent que facilita la raó.

Cal assenyalar el plantejament de Locke respecte l’ordre polític dels homes, moment en que es mostra contractualista. Per ell hi ha dos contractes bàsicament:

–          Societat civil: l’acord es base en els pactes que fa possible la propietat en el món dels negocis. Es tracta d’un acord entre iguals que accepten una mateixa font d’autoritat i acorden, en ple exercici de la seva autonomia, respecte per les institucions de l’Estat en el qual s’ubiquen. Es desenvolupa un concepte contemporani de societat civil.

–          Estat: es basa en la racionalitat que orienta l’interès individual cap el pacte per la supervivència: el consens és l’instrument sobre el que es fa efectiu aquest contracte entre individus racionals i conscients de la necessitat de la mútua cooperació. S’efectua a través d’una cessió pactada dels respectius poders individuals al sobirà, que es s’erigeix en instància dissociada i legítima capaç de vetllar pel compliment dels acords i l’observació de l’ordre públic necessari perquè els acords pugin ser realitzats.

En aquest sentit, el concepte de poder de Locke s’avança al seu temps i tracta de categoritzar-se com una relació entre elements que disposen de capacitat d’influència uns sobre altres per mitjà del recurs a les institucions.

Finalment, també assumeix la possibilitat de la desobediència civil al entendre’l com el dret de revolució contra el govern quan aquest atempta contra els drets naturals. La tirania seria la incapacitat de produir el consens que fa possible la cooperació entre individus. Locke acaba assentant les bases del liberalisme contemporani.

La Guerra de Independència i els “federalistes” americans

La Declaració d’Independència del 4 de juliol de 1776 i la Constitució del 1787 marquen una ruptura constituent sobre la que es fundarà els EUA. Aquest procés s’emmarca dins del procés que s’inicià amb la Revolució Gloriosa i la Revolució Francesa, anomenades revolucions burgeses. Hem de tenir en compte però que s’ha d’ubicar cada procés dins del procés general de progressió cap a la modernitat.

En el cas americà és un procés que no sols comença per realitzar una ruptura històrica amb la metròpoli sinó que troba en aquesta mateixa crisi constitucional les fonts de legitimitat que obriran un horitzó de sortida del món aristocràtic. Tot i que la Declaració d’Independència no va ser pensada com un acte fundacional de la modernitat, al tractar-se d’una colònia del Nou Món, la independència de la metròpoli no podia fundar-se sobre les mateixes premisses d’una “devolució” d’antics drets ja que no existia forma de govern previ a l’arribada dels europeus. En tant que ruptura amb la monarquia britànica la independència americana se’ns presenta per igual com exercici d’afirmació de la política de la modernitat amb totes les seves conseqüències.

El procés americà va seguir una dinàmica específica allunyada d’aquella altra de la maduració intel·lectual i política pre-revolucionària pròpia la Revolució Francesa. La via americana segueix més aviat una trajectòria d’experimentació innovadora en allò constitucional que únicament a posteriori inspirarà reflexions teòriques. Aquesta voluntat experimental es manifesta des del principi en l’organització política, reflectint la varietat de realitats a integrar en el comú ordenament institucional. D’aquí sorgeix la importància de la connexió entre federalisme i democràcia, ambdós conceptes centrals en la reflexió teòrica americana.

Independència, guerra i revolució: el naixement dels EUA

El conflicte entre la metròpoli i les colònies el trobem en:

–          Conflicte industrial que impedeix a les colònies desenvolupar una producció industrial en benefici propi.

–          La fiscalitat que grava la vida econòmica de les colònies i que era decidida pel parlament anglès en funció de les seves necessitats puntuals:

–          El contenciós entre l’administració imperial britànica i l0autonomia del govern local.

–          Les diferències de cultura política entre la mentalitat aristocràtica dels representants dels governs britànics i el puritanisme dels colons.

La Declaració d’Independència tindrà lloc en el context precedent d’una prolongada lluita de poders en l’interior de l’ordenament constitucional britànic. Una vegada declarada la independència, però, s’enfronten amb l’exigència de legitimar les seves decisions i articular un poder polític amb el que defensar els seus interessos enfront la metròpoli. En aquest cas, la gerra civil, se’ns torna a presentar com el dispositiu organitzador del monopoli legítim de la violència dins d’un territori, és a dir, la possibilitat mateixa de l’existència d’un estat sobirà. Per primera vegada en la història es constitueix una comunitat política sobre la base de la ciutadania, tot i que això no va donar lloc a un model democràtic acabat en si, el trencament amb els llaços europeus va permetre establir un govern republicà que conferí a la ciutadania un paper central en la configuració del règim polític.

En aquest procés cal afegir un factor important, l’expansió constant cap a l’oest, la democratització del règim polític dels EUA va anar acompanyada d’una concepció singular del constitucionalisme, pel qual el territori sobre el que s’hauria d’exercir la sobirania no es trobava delimitat prèviament per l’existència d’altres sobirans.

Els EUA no sols van constituir la primera experiència democràtica a escala de l’Estat modern. Gràcies a la seva particular estructuració política territorial, el federalisme americà, els EUA van posar en marxa un ordenament constitucional original capaç d’instaurar un govern democràtic representatiu a escales cada vegada majors.

Fins aquest moment, per la seva condició de colònia, el constitucionalisme americà havia compartit el desenvolupament del món britànic, un cop assolida la seva independència, el constitucionalisme es plantejà en d’altres termes ja que suprimides la monarquia i l’aristocràcia es van veure obligats a entendre el govern democràtic en el seu conjunt.

D’aquesta forma, es posà punt i final a les concepcions mixtes de la forma de govern, a partir de llavors l’aristocràcia i la monarquia es trobarien dissociades per sempre del govern republicà. Inclús allà on el règim polític va seguir conserva’n una estructuració pròpia de la constitució mixta (Monarquia=Corona, Aristocràcia=Cambra dels Lords, Democràcia=Cambra dels Comuns), ja no hi hauria lloc per interpretacions antigues.

El règim polític dels EUA tampoc va abandonar la voluntat per recollir l’estructuració tripartida del classisme (Monarquia=President, Aristocràcia=Senat, Democràcia=Congrés), no obstant, la instauració de la República democràtica havia d’alterar profundament el significat d’aquests conceptes. La paradoxa fundacional dels EUA és el conservadorisme en els aspectes simbòlic-culturals i progressisme en el disseny institucional.

Un altre concepte central en el desenvolupament constitucional va ser la representació política. Una vegada aprovada la constitució el procediment d’elecció democràtica dels càrrecs va donar una nova significació a la representació política. Allà on fins el moment la representació política havia sigut compresa al marge de l’interès ciutadà, en el futur aquesta mateixa relació entre representant i representat es presentaria com el suport institucional del vincle indissociable que els unia durant el mandat. Al mateix moment, l’elecció dels càrrecs polítics, a l’assegurar el caràcter contractual de la representació, validava l’articulació del règim polític com espai de la negociació d’interessos en conflicte o poliarquia.

La teoria política americana: els federalistes

Entre 1787 i 1788 es desenvolupà a l’Estat de Nova York el debat polític sobre la Constitució, aprovada el 1787. Aquest debat saltà a la premsa a través d’articles, sent Hamilton una de les figures més destacades al fer els desenvolupaments teòrics més complexos i complets.

Des d’un punt de vista metodològic la teoria política del moment usava un mètode d’anàlisi, cosa que marca la seva vocació científica. En Hamilton l’interès per l’anàlisi històric i dels clàssics és important en la definició dels arguments del pensament polític federalista, fent que la constitució mixta pugui semblar una teorització en forma d’exemplificació mixta.

La seva teoria política, a l’estil de Hobbes, es configura com una teoria de la unitat fonamentada en l’antropologia negativa al considerar que la por recíproca dels éssers humans com la clau de la seva concepció particular de l’individualisme. De nou ens trobem davant d’un individu configurat prepolíticament com dipositari d’uns interessos que li són propis i que sols en funció del terror a la resta accepta l’ordre polític controlat per l’Estat.

Per ell la necessitat d’unificar el poder polític es prioritari respecte a qualsevol altre. En la base del seu pensament hi ha la convicció que l’interès individual genera contradicció i antagonisme abans que reconeixement de la diferència i cooperació, per tant, la millor definició d’una forma de govern és aquella que asseguri l’ordenament de la gent en una totalitat ordenada. Això farà d’ell el gran defensor del nivell federal enfront les resistències particulars dels Estats. Transposant les consideracions sobre els individus al nivell dels Estats, considera que es precisa alguna instància superior a les parts integrants de la federació capaç d’harmonitzar les tendències intrínsicament antagòniques que neixen dins de la comunitat d’Estats. Es perfila un nacionalisme integrador dels Estats que posarà l’accent sobre la unitat nacional.

En resposta de Hamilton sorgeix Jefferson, que comparteix amb ell l’interès pel mètode científic. La noció d’individu que usa Jefferson l’allunya de Hamilton per aproximar-lo a l’individualisme cooperatiu regit per la raó, tal i com l’enuncia Locke. El seu és un pensament teòric sobre el que la multiplicitat de poders adquireix una fonamentació congruent.

La teoria política de Jefferson, de fet, representa la posició oposada al centralisme de Hamilton ja que allà on per Hamilton està considerada la necessitat d’instituir un poder capaç de superar en alguna mesura les limitacions particularistes i locals per mitjà d’una articulació que tendeixi a la unitat i a la major centralització possible, Jefferson defensarà un model de cooperació inspirat en la pròpia contractualitat de la societat civil lockiana.

Procurant les bases materials d’aquest constitucionalisme federalista liberal, Jefferson també se’ns presenta com a contrapunt a l’industrialisme hamiltonià que sols és possible si es dirigit des d’una instància centralitzada ja que ell propugnà una política econòmica basada en l’agricultura enfront la indústria entenent que aquesta política estava destinada a garantir i enfortir els poders de les parts contractants abans que les de la Unió.

Per últim, a causa del desenvolupament discursiu que el du a defensar la importància de generar contrapesos als riscos inequívocs de la centralització del poder, Jefferson pren consciència de la necessitat de consolidar el poder ciutadà, per aquest fi proposarà ampliar el sufragi i fomentar la instrucció pública com a pilars sobre els que consolidar un millor funcionament de l’ordre polític. L’individu se’ns presenta com el pilar democràtic del que a la França prerevolucionària seria l’expressió teòrica política del liberalisme república.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s