La revolució anglesa i la fonamentació del poder absolut: Hobbes

Hobbes assisteix al naixement del primer ordre polític mundial, sorgit de la Guerra dels Trenta Anys, configurat sobre la base de l’Estat modern. La seva teoria política és profundament realista.

L’Estat modern i l’absolutisme: l’ordre polític després de la Pau de Westfalia

Entre el 1618 i el 1648 Europa es troba immersa en el conflicte bèl·lic conegut com la Guerra dels Trenta Anys que finalitza amb la Pau de Westfalia, constituint el primer ordre internacional de la Història. Durant aquest guerra es dóna un desenvolupament extraordinari de l’art militar i va néixer la diplomàcia moderna. A forma de culminació dels múltiples desenvolupaments polític l’Estat es convertirà en la unitat política per excel·lència de les relacions internacionals, a la vegada que es consolida com a centre de poder institucional dins dels diferents límits territorials.

La Guerra dels Trenta Anys no marcà sols l’organització territorial del continent europeu, sinó que també va ser el dispositiu capaç d’estructurar el procés de centralització política que hauria de dur a l’absolutisme. Hobbes escriu la seva obra en un moment fundacional d’un món polític destinat a perdurar fins la Revolució Francesa del 1789, no obstant, més enllà el seu treball és plenament vigent. Hobbes és un dels grans noms que funda la teoria política de la modernitat però també és un teòric de l’absolutisme monàrquic.

El context geohistòric es veu marcat en la política exterior per les guerres entre les monarquies europees que instituiran un ordre internacional basat en l’Estat modern com a principal unitat política. En la política interior aquest serà un temps marcat per les guerres civils i per la progressiva pacificació interna en la mesura que es vagin esgotant les diferents faccions de l’època, tot això a influència de les guerres de religió. Tot això permetrà consolidar els poders monàrquics de l’Europa absolutista.

En l’època que viu Hobbes la monarquia anglesa acabarà de constituir-se com Estat modern ja que entre la victòria de 1588 contra l’Imperi espanyol i la Revolució Gloriosa de 1688 Anglaterra viurà una centúria marcada per conflictivitat que acabarà per definir la seva monarquia moderna. Entre el 1640 i el 1660 el país es veurà afectat per una pugna interna entre la corona i el parlament per la titularitat de la sobirania fins que el parlament s’imposarà.

Biografia de Thomas Hobbes

Viu en un moment en que es defineix l’ordre constitucional, arribant a la seva plena maduresa intel·lectual en un context d’incertesa política. Pels seus orígens Hobbes no pertany a l’elit de la seva èpica, no obstant, el seu destí ràpidament es veu lligat a una de les més importants cases nobiliàries de l’època, des d’on té un lloc privilegiat com observador dels conflictes del seu temps i on té ocasió de recórrer Europa i conèixer els principals intel·lectuals de l’època.

En les seves obres De corpore, De homine i De Cive fa un anàlisi de la física, de l’organització social i de la naturalesa humana. Tot i que sols es considera una obra de teoria política la darrera, no es pot descontextualitzar de les altres dues. Leviatan i Behemoth es sumen a la seva extensa, exhaustiva i sistemàtica obra marcada per un rigor metodològic.

En la seva obra pren partit per la part monàrquica en el conflicte anglès, assumint amb això el cost polític que comporta, l’exili, on finalitzarà la seva obra política. L’any 1652, a l’exili, es publica el Leviatan, tot i que el context biogràfic en que es madura aquesta obra possiblement ens obliga a desplaçar-nos fins als anys trenta del s. XVII i amb això a les condicions polítiques del moment. Això és important ja que hi ha lectures que interpreten que l’obra fa una legitimació del poder de la recent instaurada Commonwealth crewelliana mentre que d’altres consideren que construeix les bases de la futura restauració monàrquica. Amb la restauració monàrquica duta a terme per Carles II Hobbes retorna a Anglaterra, iniciant un període de verificació dels seus propis avanços teòrics.

Hobbes i la teoria política de l’Estat modern

En les bases del pensament polític hobbesià hi trobem un autor fortament influenciat per la revolució epistemològica de la seva època, es relaciona amb la Nuova Scienza amb la comprensió del món com un complex fenomen regit per les lleis de la causació. El seu anàlisi polític també s’inscriu en la reflexió científica a l’entendre que resulta possible analitzar allò real a través d’un doble moment analític:

–          A través de la descomposició del conjunt d’aquelles parts que l’integren fins a descobrir les lleis que regeixen el seu funcionament.

–          Recomposició de tots aquests elements més bàsic en aquell conjunt en que adquireixen sentit.

L’individu vindria a ser la unitat bàsica que conforme la societat, que no seria més que l’agregació dels individus que la composen. Amb Hobbes s’inicia una tradició de lo social i polític que tindrà gran impacte en la tradició liberal.

Per ell no resulta possible seguir fonamentant l’anàlisi de lo polític en les concepcions d’inspiració aristotèlica segons les quals el ser humà és un ser social que es realitza a través de la interacció amb d’altres éssers humans gràcies al fet que disposa de la facultat del llenguatge. Per Hobbes el llenguatge és la base perquè l’enteniment humà pugui arribar a identificar els prejudicis i els aspectes ideològics que encobreixen la veritat. Considera l’individu un ésser prepolític i el llenguatge com una cosa neutral, i sobre aquestes premisses formularà el seu pensament:

–          Aplicació del mètode resolutiu-compositiu que ens obliga a anar des de l’individu fins arribar a l’Estat. D’aquí sorgeix la seva concepció antropològica segons la qual “l’home és un llop per l’home”, és a dir, en l’estat de naturalesa tots estem obligats a lluitar contra tots per satisfer els nostres interessos individuals. Amb aquesta idea pressuposa l’existència prepolítica de l’individu, subjecte que busca satisfer els desitjos que li produeix la interacció amb un objecte determinat. Els desitjos de cada individu es formen a través de l’experiència i és a través de la satisfacció continuada del desig que s’arriba a la felicitat. La diversitat de desitjos fa que els individus tinguin interessos diferents, a vegades oposats, no obstant, tot individu en estat de naturalesa aspira per sobre de tot a garantir la seva pròpia supervivència, l’esperit d’autoconservació explica la conducta humana.

–          Definició de l’estat de la naturalesa, hipòtesi normativa que té la funció d’il·lustrar els efectes sobre la vida social de l’humà natural. L’estat de la naturalesa és una ficció que institueix el contracte entre els homes, no es tracta d’un període històric sinó d’un instrument argumentador per legitimar el poder.

–          De l’humà natural se n’extreu les “lleis de la naturalesa”, dispositiu que permet viure superant el risc permanent a que ens evoca la nostra pròpia naturalesa, “articles de pau” que ens permeten instituir la societat civil. L’existència d’una escassetat de recursos comporta una situació de competència generalitzada, per superar aquesta situació es necessari que crear un acord entre els individus, un contracte.

–          La única garantia de la que disposa l’ésser humà per assegurar la pau és la instauració d’un poder sobirà que asseguri als humans allò que no són capaços d’assolir individualment.

De la hipòtesi de l’estat natural se n’infereix la idea de la llei natural, fonamentada en l’imperatiu de no fer res per destruir la pròpia vida o els mitjans que permeten conservar-la. Aquesta llei natural primera es desenvoluparà seguidament per mitjà del contracte com instauració d’un ordre social en el que cadascú està disposat a interactuar amb els demés cedint la seva pròpia llibertat en la mesura en que els demés també ho facin. En aquest moment, firmat el contracte, els humans troben la força moral per exigir el compliment del mateix.

La teoria política fonamenta la seva legitimitat en l’interès de l’individu ja que establint un contracte tots els individus veuran garantida la seva supervivència i podran satisfer els seus desitjos. Després d’establir l’ordre social sorgeix el problema, com establir el seu compliment. En aquest moment és quan és plenament vàlida la teoria hobbesiana de l’Estat, exposada en el Leviatan, i que considera que sols un poder sobirà pot fer valdre el compliment de la llei.

Sobre aquesta base Hobbes troba la unitat de la sobirania, on no renuncia a la tensió que comporta pel manteniment de l’ordre social. En la mateixa mesura en que el sobirà deix d’exercir algun dels seus drets, estaria tirant per terra les seves pròpies bases polítiques. D’aquesta forma el Leviatan contraposa al Behemoth, representació de la guerra civil, ja que aquest representa l’única possibilitat d’una societat políticament ordenada. Escapar als riscos que pot tenir una política de la multitud significa necessàriament afirmar la noció de poble com a reflex ordenat del poder sobirà.

Hobbes es contraposa a Spinoza ja que per ell l’ordre social únicament és possible en la mateixa mesura en que el poder sobirà assoleixi a realitzar l’ordenament de la multitud a través del concepte de poble mentre que per Spinoza la multitud és irreductible a la unitat i com a tal expressa una tensió constituent que va més enllà de l’horitzó a que s’adscriu els éssers humans per mitjà del contracte.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s