La Il·lustració i la Revolució Francesa: Montesquiu i Rousseau

El 1789 culmina el llarg procés geohistòric de gènesis de la modernitat. Entre el final de l’Edat Mitjana i aquest moment s’opera un canvi definitiu de paradigma. En el cas francès, la reflexió política es trobava preparada per llegir la Revolució de 1789 com un fet de dimensions geohistòriques. La Revolució Francesa no va tenir lloc en qualsevol part, sinó que es dóna en l’epicentre mateix del modern sistema d’Estat, la primera potència del món occidental, per tant, l’impacte dels fets va tenir un enorme transcendència sobre el conjunt de la humanitat.

A partir d’aquest moment es comença a configurar definitivament el model democràtic modern, la Revolució Francesa assentarà la democràcia sobre les ruïnes de l’Antic Règim. Amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà es posarà en marxa un Estat nacional, de dret i democràtic.

El segle de les llums

Al llarg del segle XVIII el pensament de la modernitat arribarà a la seva plena maduresa a la Il·lustració. Cinc clau interpretatives:

–          Interès per la ciència i la naturalesa: vocació no sols per conèixer sinó també per aplicar els descobriments que es produeixen gràcies a la Nuovo Scienza. L’il·lustrat és una persona polivalent que s’interessa pel coneixement científic de qualsevol disciplina, la interdisciplinitat forma part del ideal d’il·lustrat. No existeix separació entre disciplines ni temàtiques que no sigui susceptible de ser coneguda a través de la ciència.

–          La recerca de la felicitat: és un concepte que adquireix un rang central en el pensament il·lustrat. Hi ha diverses lectures:

  • La felicitat de l’experiència de la naturalesa o felicitat que confereix l’experiència exterior del món.
  • La felicitat de la naturalesa o del bon salvatge ignorant de les preocupacions de la civilització.
  • La felicitat utòpica o aquella pròpia del món de la rondalla.
  • Felicitat en la virtut, la mesura i la raó, la felicitat que resulta de l’actuació humana.

La darrera és la més interessant, el dret a la felicitat i el deure de ser feliç s’afirma com una exigència política, a la vegada que la felicitat particular i la general han de ser coincidents.

–          La virtut dels moderns: virtut complexa que engloba diferents concepcions. Virtuós és qui és útil a la societat, qui és un gran home sense que això comporti ser un heroi. La virtut dels il·lustrats és una virtut laica i sensible, allunyada del fet transcendental de la religió.

–          Raó: és el gran eix argumentador sobre el que s’articulen tots els eixos que interessen a la Il·lustració. Profunditza en la ruptura amb el món medieval que ha marcat el Renaixement, duent fins les darreres conseqüències el desenvolupament dels principis de la modernitat. La raó s’entén com a via privilegiada per accedir a la veritat i a la felicitat. El món, i amb ell la política, són accessibles al ser humà per mitjà de la raó, aquesta es troba en la base del progrés social i moral dels homes. Amb el pensament il·lustrat assistim al naixement de la crítica com eines de la raó.

–          Utilitat: concepte clau del liberalisme. La propietat o la tendència d’una cosa a preservar d’algun mal o a procurar algun bé. Mal és pena, dolor o causa dolor mentre que bé és plaer o causa de plaer. El que està conforme amb la utilitat o l’interès de l’individu és el que tendeix a augmentar la suma total del seu benestar. Aquí s’obre una matriu teòrica que condicionarà en el futur la teoria política liberal, la tensió entre política i individu.

Amb l’esclat de la Revolució Francesa l’ideari il·lustrat d’una elit social s’encarna en un cos social, prefigurant amb això una nova conceptualització de lo polític: el liberalisme il·lustrat. Montesquiu i Rousseau se’ns presenten com les dues expressions més acabades d’aquest desenvolupament.

La teoria política de Montesquiu

És una persona d’origen aristocràtic, estudia dret i ocupa el càrrec de conseller del Parlament de Bordeus el 1714. Més tard és nomenat per un dels càrrecs parlamentaris de naturalesa jurídica de l’època, President à mortier. L’exercici d’aquest càrrec marca profundament la seva obra teòrica, especialment a la seva reflexió sobre la necessitat de la separació de poders.

El 1721 publica Cartes perses, reflexió sobre la societat francesa des de la perspectiva d’un estranger, mostrà la seva capacitat crítica. Més tard emprèn un viatge per Europa per tal de conèixer les realitats d’altres llocs. El seu interès pel món clàssic el du a redactar Consideracions sobre les causes de la grandesa i decadència dels romans. Més tard, el 1748, publica la seva principal obra L’esperit de les lleis, on anuncia la seva teoria sobre l’existència d’un sentit històric i afirma l’existència de lleis que condicionen el comportament humà. Com a tot gran obra crítica, l’obra va ser fortament criticada, per la qual cosa va decidir escriure en Defensa de l’esperit de les lleis. Acabarà morint el 1755.

El seu pensament polític es fonamenta metodològicament en:

–          Gran sentit de la diversitat, admiració per la complexitat del món.

–          Relacionalisme: afirmació del món com realitat constituïda a través de la relació entre les coses.

–          Determinisme: supòsit pel qual s’afirma que la naturalesa es regeix per lleis complexes que tenen una raó de ser i una explicació corresponent.

–          Racionalisme: primacia de la raó sobre l’experiència concreta.

–          Escepticisme: resulta de dur la primacia de la raó fins a les darreres conseqüències.

Des del punt de vista dels continguts la seva teoria parteix de considerar que les lleis i institucions tenen una estreta relació amb condicionants de caràcter cultural i natural, no obstant, les regles que determinen el comportament dels homes no són permanents ni absolutes, sinó que es creen i modifiquen segons els contextos històrics i culturals, dels tipus de govern i del caràcter de la societat. En la seva explicació de lo polític incorpora variables independents externes al que s’entén com a fenomenologia de lo polític.

Desenvolupa una teoria dels tipus de govern on identifica tres governs: república, monarquia i despotisme. Cadascun té les seves pròpies normes i regles de funcionament:

–          República: governada per la virtut, l’amor a la pàtria i la igualtat.

–          Monarquia: honor.

–          Despotisme: terror.

Considera necessari tenir en compte la possibilitat de canvis en les formes de govern com a resultat d’alguna forma de funcionament incorrecte. La decadència dels sistemes de govern es produeix quan els principis de govern no són degudament complerts o sofreixen alteracions, corrompent-se així tot el sistema. D’aquesta forma, el seu anàlisi històric es procura un model d’explicació racional de desenvolupament de les societats humanes.

Critica el despotisme per no subjectar els individus a les lleis, sinó a la força del governant, és el govern del terror, i al ser aquest el principi que regeix les formes de govern despòtiques, el terror no pot assegurar la pau i la seguritat dels governats, restringint així la seva llibertat. Els excessos del terror acabaran destruint els fonaments del govern despòtic.

La república, forma de govern que requereix la participació activa dels ciutadans, requereix d’una implicació excessiva dels individus. Creu reconèixer la seva decadència i transformació subsegüent en tirania en l’allunyament dels assumptes públics per part dels seus ciutadans. Així, la tensió derivada de l’excés de participació posa fi a la república.

Finalment analitza la monarquia, forma en la que viu, cosa que fa ser més caut en el que diu. Tot i això, el seu esperit reformista el du a defensar com ideal alguna forma de monarquia constitucional. Per ell seria la millor forma de govern ja que reuniria en el seu si els avantatges de la república i de les monarquies absolutes, evitant els riscos d’ambdues.

El conjunt de l’obra teòrica es veu marcada permanentment pel concepte de la moderació, única garantia de la conservació. Al seu entendre, una monarquia aristocràtica moderada seria sempre l’expressió possible del millor govern del seu temps històric. La moderació és un comportament proactiu necessari pel bon govern i que amplia al domini de la cultura política l’àmbit de reflexió teòrica de Montesquiu. La moderació va lligada a la recerca de l’equilibri quan parlem de la dinàmica política de les formes de govern, és a dir, sols amb moderació s’impedeixen els mals funcionaments que duen a la fi de l’ordre polític. En la comprensió de la millor forma de govern les seves consideracions sobre l’estructura institucional del poder de l’Estat són el que ha deixat més petjada en els nostres dies.

La teoria de la separació de poders constitueix la seva aportació més important. El repartiment de poder concentrat per l’Estat constitueix un requisit imprescindible per evitar que l’acumulació en una sola mà inclini la balança a favor del despotisme. El repartiment ha de generar tres poders equivalents, cadascun amb una missió especifica i diferenciada que faci de contrapès als possibles excessos dels altres poders. Aquesta divisió de poders hauria d’anar acompanyada de l’adscripció de cada poder a una institució diferent. El poder legislatiu, encarregat d’elaborar lleis, seria assignat al parlament; el poder judicial, encarregat de fer complir la llei, s’assignaria a les corts de justícia; i el poder executiu seria assignat al govern.

Tot i aquesta divisió, considera també necessari desenvolupar entre el centre de poder de l’Estat i la societat tota una sèrie de cossos intermedis que garantissin una relació fluida entre els diferents nivells en que s’ha d’exercir el poder del sobirà. La reorganització del poder de l’Estat buscaria la descentralització d’aquest com a forma de protegir-lo de possibles crisis polítiques.

Finalment, arriba al poble, on entén que es necessari fomentar les costums virtuoses per evitar que busqui el desordre, així també, cal una cultura política de la moderació

La teoria política de Rousseau

Jean-Jacques Rousseau neix a Ginebre el 1712, va ser autodidacta gràcies al mecenatge d’una dama aristocràtica. Es convertí del calvinisme al catolicisme, tot i que mostrà disfunció cap els dogmes de qualsevol fe. Aquesta conversió es pot entendre com un pas més cap a la seva visió deística del món.

Rousseau va tenir ocasió de familiaritzar-se amb l’exercici de la política en un dels escenaris més sofisticats del moment, la República Sereníssima de Venècia, gràcies al càrrec d’ambaixador. Aviat però mostrà més interès per les lletres i la reflexió filosòfica que per la pràctica política. Quan tornà a França va entrar en contacte amb intel·lectuals il·lustrats, escrivint Discurs sobre les ciències i les arts i alguns articles per l’Enciclopèdia. Poc després va escriure Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes, obra que coincideix en un canvi vital de Rousseau, moment que decideix deixar l’aristocràcia per optar per la vida de burgès i es convertí de nou al calvinisme. Més tard va escriure El Contracte Social (1764), la seva gran obra.

Pel que fa al pensament polític, es distingeixen tres grans blocs:

–          Teoria de la Història o interpretació historiogràfica.

–          Antropologia política o teoria de l’individu.

–          Teoria de l’Estat o del contracte social.

Per Rousseau, abans de món present la humanitat vivia en una etapa única denominada l’Edat d’Or, en la qual els éssers humans van ser capaços de viure en harmonia amb l’ordre natural de les coses. Aquest període històric es defineix per haver sigut el d’una societat de pastors i nòmada en la que els béns naturals resultaven suficient per la consecució de l’ordre social.

El pas de l’Edat d’Or a l’actualitat es saldà amb el càstig: el sedentarisme i l’agricultura conduirien a l’acumulació de riqueses per uns pocs i a la desigualtat social conseqüent que haurien d’obligar a la creació de l’Estat, la llei i els demés dispositius polítics garants de l’ordre social. Així, en la propietat de la terra es troba l’origen de la desigualtat i les formes polítiques: la centralització del poder polític en les mans d’un sol, el dèspota. D’aquesta forma, la humanitat va passar de l’autosuficiència per dependre a partir de llavors dels pactes i acords artificials.

Per Rousseau l’individu ha de ser comprès en la seva pròpia historicitat, on Hobbes i Locke entenien que l’individu, pel propi caràcter hipotètic de l’enunciat de l’estat de naturalesa, ha de ser definit ontològicament en tota l’ahistoricitat de la seva determinació prepolítica, per Rousseau és el devenir històric el que efectua la individuació del ser humà.

Així, allà on abans es podia trobar en l’ésser humà una naturalesa primitiva, pura, sense condicionaments instintius, però oberta, en el present es realitza l’inevitable complicació que sobre la seva naturalesa comporta l’esdevenir històric. Abans l’ésser humà havia estat autosuficient, tant material com psíquicament, la seva condició de nòmada predeterminava la seva autolimitació com individu. Amb la sedentarització i la propietat de la terra s’inaugurà un temps d’escissió i ruptura ontològica que es reflectirien en tota una sèrie de dicotomies pròpies del present.

En aquest moment ja s’apunta la primera dissociació entre allò natural i allò artificial, s’opera la diferenciació entre “l’amor a si mateix” i “l’amor propi” (egoisme). Mentre que el primer es corresponia amb l’estat primer de l’home, el segon era fruit de l’artificialitat de les relacions socials actuals. L’amor a si mateix no precisava de res, sorgia de forma espontània, per contra, l’amor propi és fruit de l’ús de la raó amb una finalitat precisa. Mentre que l’amor de si mateix comporta la dualitat de lo intel·ligent i lo sensual, l’amor propi descansa sobre l’interès. Allà on l’amor propi no permet una vida dirigida exclusivament per mitjà de la consciència, el patriotisme es revela com un formidable dispositiu capaç de satisfer la necessitat de conscienciació intrínseca a l’egoisme en un món basat en la propietat.

De tot això Rousseau extreu conclusions orientades a assegurar l’estabilitat de l’ordre polític en societats desiguals: quan major és la desigualtat en una societat, menys abunda en ella la virtut, a menys virtut major necessitat de patriotisme. El patriotisme substitueix a les exigències de la consciència en el món civilitzat i prefigura la possibilitat del govern republicà.

La República, per ell l’única forma legítima d’Estat, és l’única forma de govern que garanteix el correlat que forma la noció d’odre polític de Rousseau i que s’articula sobre la dicotomia que s’opera en el seu discurs entre associació i agregació. Mentre que l’associació troba el seu correlat en la Llibertat, la dominació és el resultat a que avoca l’agregació. Per això, allà on el poble es presenta com a totalitat ordenada de lo social existirà la Llibertat mentre que on s’agreguin les singularitats de la multitud triomfarà segur alguna forma de tirania.

Rousseau opera aquí la reductio ad unum per mitjà de l’afirmació de l’associació com a dispositiu que assegura la producció d’un cos polític unitari: el poble. D’això es seguirà l’afirmació de l’¿Estat? (en castellà posa “jefatura”), expressió simbòlica més elevada d’aquesta unitat. L’important d’aquesta teoria és, però, la definició d’una idea de poble que es substantiva més enllà de la mera adició dels seus integrants individuals. El poble, en la mesura que requereix justament el concurs d’una voluntat polític que l’institueix com a tal, no és reductible a la suma d’individus que l’integren. D’aquesta forma es forgen les bases teòriques del contracte social.

En tant que el poble és més que l’adició de les parts, per Rousseau, hem de comprendre que per ell hem de renunciar a els nostres interessos (al nostre amor propi) per situar-nos sota l’autoritat del comú. No es tracta d’entregar-lo a un altre individu qualsevol sinó a allò que decidim en comú amb els demés, un ser social superior que constitueix la nostra única garantia de ser veritablement lliures.

Aquesta és l’única forma veritable de no atemptar contra la llibertat individual ja que si cedim el poder a un individu i no a aquesta instància superior que decidim col·lectivament sempre caurem en la tirania. Efectuar aquesta unitat que se’ns sobreposa exigeix de l’argumentació de Rousseau aquell exercici actiu de lo polític que s’expressa en la idea de la voluntat general (volonté générale). Així, com que l’interès comú va més enllà de les singularitats, sempre resultarà possible determinar l’existència d’una voluntat general.

La voluntat general és l’única capaç d’assegurar la realització del bé comú ja que sense la seva intervenció no resultarà possible la unitat necessària del poble. D’aquesta forma la voluntat general es situa com una instància metafísica que requereix el concurs de la virtut, ja que sols quan els ciutadans són realment virtuosos assoliran a expressar aquesta voluntat general. Per això, la virtut ha de vèncer l’amor propi per assegurar la voluntat general.

Per tant, la voluntat general impedeix tota possibilitat d’oposició interna al règim polític, situant a la república davant del desafiament del bé de tots. És a dir, o bé la república és virtuosa i aconsegueix realitzar el bé comú o bé la república evoluciona sense remei a tirania. La República es situa així en l’extrem d’un continuum que va des de l’Estat que assegura el benefici d’un (la monarquia) fins a si mateixa, passant per l’Estat de diversos (aristocràcia) i l’Etat de la majoria (democràcia).

Tot i el que s’ha dit, Rousseau defensa certa especialització funcional en l’exercici del poder consistent en la separació dual, la societat legisla i el govern executa. Al trobar-se tan lluny de la sofisticada divisió feta per Montesquiu aquesta és una aportació feta més per la teoria que per una estructuració efectiva de la forma de govern republicana.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s