Crítica a la democràcia: Plató

Plató desenvolupà la seva activitat intel·lectual al marge de la política pràctica, aspirant a modificar la pròpia política partint d’un coneixement que fos més enllà dels criteris particulars de cada conjuntura. Des d’un punt de vista metodològic Plató prossegueix la pràctica del mètode socràtic de diàleg i exposició raonada dels arguments. És el primer en pensar la teoria política a partir de la reflexió sobre les idees que la pròpia política ha generat, és a dir, el primer en desenvolupar una forma de pensament idealista.

Des de l’idealisme prefigura la raó com a única instància legítima per organitzar la polis. Al igual que els socràtics, ubica la seva reflexió en la tensió que s’estableix entre l’ordenament polític i els interessos de l’individu, no obstant, per ell sols si l’imperi de la raó forma els individus com a subjectes polítics és possible constituir un ordenament polític que realitzi el bé.

Pels sofistes el saber està supeditat als interessos particulars de qui l’anuncia mentre que per ell el saber és la superior naturalesa del coneixement filosòfic, formulat a través de judicis veritables, allò que legitimarà al filòsof per afirmar la seva vàlua en l’organització de les coses de la polis.

Per ell el veritable polític no busca altra cosa que la justícia i el perfeccionament de l’esperit del ciutadà, en base això, la decadència d’Atenes es deu al fet que Pericles i la resta de líders no havia perseguit el perfeccionament moral de la ciutadania, de forma que sols havien assentat les bases per la decadència. En canvi, Sòcrates es presentat com la figura del veritable polític ja que havia perseguit fins al final la veritat a través de la raó. La seva mort és, per Plató, el reflex de la decadència moral a que s’havia arribat a través del règim democràtic.

Per tant, el veritable home polític és educador dels seus conciutadans, algú que fa possible la millora de tots, i per tant, la realització del fi darrer de la polis: assolir el bé. Enfront de la deliberació sofista, que gira al voltant dels interessos particulars, Plató contraposa la instrucció del ciutadà pel seu propi perfeccionament ètic. La defensa d’allò just obligarà així a l’autèntic ciutadà a criticar i inclús enfrontar-se a la democràcia sempre que aquest règim no avanci cap al bé comú. En canvi, el bé si que seria accessible per la via del coneixement filosòfic.

Per Plató el filòsof es troba en condició de garantir el bé de la polis allà on altres figures de la democràcia atenenca sols conduirien la polis a la seva decadència. En la seva condició de coneixedor de la via d’accés al bé comú, el filòsof està capacitat per l’exercici just del poder ja que al trobar-se condicionat únicament per la cerca de la veritat, el filòsof escaparia als riscos egoistes de la política democràtica.

Aquest concepte d’exercici just del poder se’l coneix com “tutelage”, que es troba plenament definit en dos textos platònics, la República i les Lleis. L’argument principal d’aquesta teoria pregona la necessitat de col·locar el govern sota el control d’un grup d’individus que, en virtut de certs atributs que posseeixin, disposaran de la capacitat de reconèixer el bé comú i sabran la millor forma d’assolir-lo.

Per Plató aquesta figura seria la del filòsof-rei, que tindria el poder en base un superior coneixement de l’interès de la comunitat política. El filòsof-rei tindria les característiques d’una completa dedicació a la recerca de la veritat i per altre la no disposició d’un interès propi dissociat del bé de la polis. Amb aquests dos aspectes combina la figura del filòsof i del monarca, la facultat política del govern i del coneixement.

Plató fa una crítica més dura que els seus antecessors a la democràcia tot proposant un model ideal de ciutat que encarni l’ideal del govern just a la República. Aquest document és més que un tractat de teoria política ja que parla de tems molt diversos, això es deu a que si la finalitat és assolir el bé, la tasca del filòsof-rei no pot ser sinó una tasca global que abraci aspectes molt variats de l’existència humana i els articuli per assolir la formulació de la polis ideal.

Sense la formulació ideal d’un ordre polític veritable, allunyat dels interessos particulars i format pel bé autèntic, no serà possible el govern de l’home d’estat, sense el coneixement tota temptativa per organitzar la polis està condemnada al fracàs.

Per ell la justícia resulta d’observar les funcions que cadascú assigna a la seva posició social, és a dir, sols si cadascú ocupa el lloc que li correspon en virtut de la seva condició resultarà possible assolir un ordre polític just. Per tant, la justícia va estretament unida a l’harmonia social. Per ell, l’igualitarisme a que aboca el model democràtic al concedir drets iguals per tots els ciutadans, ha de deixar lloc a un ordre social basat en tres grups socials: filòsofs (governants), guerrers (guardians) i treballadors (productors). La justícia sols pot ser resultat d’harmonitzar les tres funcions que defineixen a cada grup: intel·ligència, valor i temprança.

Per Plató la condició social hauria de ser resultat de l’existència d’una o altra característica en l’individu, el bon funcionament de la polis es deuria al fet que les inclinacions de l’ànima corresponguessin amb la posició social. Aquest ideal de polis sols es podria assolir a través de l’educació ja que a través d’ella les dues classes socials superiors estarien preparades per manar a la classe inferior, i la classe inferior estaria preparada per obeir i produir.

Plató també fa un anàlisis de les formes de govern i per ell l’aristocràcia, govern dels millors en profit de tota la comunitat, seria el millor govern. Quan fa un anàlisi de l’evolució ideal de les formes de govern Plató formula les bases de la teoria coneguda com anaciclosis. Aquesta tesis diu que ni la millor aristocràcia escaparia a la seva degradació en mans de les ambicions dels particulars, originant així la timocràcia. Aquesta, igualment sotmesa al caràcter que caracteritza a qui triomfa amb ella, degeneraria en oligarquia, forma que seria seguida per la democràcia fins arribar a la tirania. Amb l’anaciclosis Plató inicia l’estudi sobre els règims polítics i els canvis que produeixen les seves pròpies dinàmiques.

Finalment, amb les Lleis completa la seva reflexió sobre la política usant un to més conservador i força preocupat per la importància de la llei. En aquest moment per ell ja no es necessari la figura del filòsof-rei a l’entendre que la llei és la clau que permet la millor política ja que inclús els legisladors s’hauran de sotmetre a la llei. El problema central ara serà fer valdre el compliment de la llei.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s