El perill principal de la independència de Catalunya

Porto mesos i anys explicant les virtuts que té un procés independentista a Catalunya per tot el que comporta en regeneració i progrés però també té certs perills i cal explicar-ho tot. El perill principal el tenim exemplificat en la transició espanyola i és que si no controlem bé als partits, hi ha el perill que aquests ens puguin instaurar una república oligàrquica com la espanyola, encara que la diferència és que l’espanyola no és república sinó monarquia. M’explico.

La transició espanyola va ser un pacte, es va fer sobre el consens de les elits oligàrquiques, les demòcrates i les franquistes, la Constitució espanyola no la va crear un Parlament amb poder constituent perquè no van haver-hi eleccions plebiscitàries. Per tant, primer punt i aconseguit en el procés català, que és que hagi consulta o no, sembla que eleccions plebiscitàries sí que hi hauran.

La qüestió és el grau de participació de la societat en el procés, aquest cal que sigui totalment obert a la societat i no tancat amb els partits com va passar amb Espanya, per evitar un règim oligàrquic similar.

Durant l’època autonomista CiU ha sigut partícep dels beneficis oligàrquics i les xarxes clientelars que garantia el règim espanyol juntament amb PSC/PSOE, PP i en certa mesura IU. Sembla clar que la concepció nacional ha separat CiU d’Espanya, però seria un error només pensar en termes de sentiment quan estem parlant de actors que toquen poder, i quan hi ha poder hi han interessos.  Podem arribar a pensar que els interessos del poder econòmic espanyol ja no són atractius com a mínim sembla que per CDC. La constatació de que la oligarquia espanyola ha abandonat CDC i la família Pujol del patís han sigut els atacs indiscriminats cap a la formació. Jo vull pensar que són els sentiments nacionals i de país que han fet separar a CDC de l’elit espanyola i per això els atacs espanyols van ser a causa de la traïció de la passiva i submisa CDC davant els interessos oligàrquics espanyols. Però seria un error no mesurar ni tenir en compte els interessos creats i més per una dreta que ha sigut partícep en la creació del règim espanyol i que s’ha beneficiat enormement com podem veure en els diferents casos que corrupció que surten. En definitiva, no podem mesurar si en major grau han sigut els interessos creats els que de forma determinant han fet trencar a CDC amb l’oligarquia o la renovació de la mateixa abandonant la antiga corrupta CDC i el fort sentiment nacional el que ha fet que CDC derivés cap a l’independentisme. Segurament tots aquests interessos, tan oligàrquics, com clientelars, com sentimentals, com nacionals, com de frustració espanyola, com de renovació han portat a CDC aquí, però no podem saber en quin grau cadascun.

Però és un xic diferent amb UDC. En Duran i Lleida no és sospitós de ser purament espanyolista perquè els seu model per Catalunya i Espanya és la confederació, però confederació per què? Si sembla que una confederació és l’escenari més improbable. Això és una hipòtesi i per tant no en tinc cap constatació, però personalment em fa dubtar sobre si en Duran i Lleida amb alguns dirigents d’UDC i segurament altres de CDC encara tinguessin interessos creats al règim oligàrquic espanyol. És possible que en Duran vulgui un canvi polític però no el suficientment gran perquè els seus interessos no es vegin perjudicats? Es a dir, podrien ser còmplices de la necessitat de mantenir un règim oligàrquic davant la probabilitat que la futura República Catalana no ho sigui i tiri per terra tots els seus privilegis? És per això que els poders que viuen del règim espanyols i no els veritables emprenedors s’hagin posicionat tan fermament en la postura de Duran i Lleida? Sí que es cert que a Catalunya conviuen dues elits, les extractives i les productives, i hem pogut veure com les productives s’han anat posicionant cap a l’independentisme, mentre les extractives, les que viuen de la mamella de l’Estat espanyol, no.

En relació amb els possibles interessos d’una part de CiU, inconcreta ja que possiblement no estigui focalitzada només a Unió, de conservar l’statu quo espanyol, podem observar com en Duran i Lleida, possiblement el cap visible més característic d’aquesta complicitat amb el règim oligàrquic espanyol, es mostra molt crític davant d’ERC. Això a priori és positiu: si una persona sospitosa de tenir interessos privats es mostra contaria a ERC, això vol dir que el model de la República Catalana que té ERC no és un règim oligàrquic i per tant no podria satisfer els interessos d’en Duran. El problema vindria quan en Duran comprés el projecte independentista d’ERC, això probablement seria que ERC ha pogut caure i existiria el perill de reproduir el model espanyol a la República Catalana com ha fet el PSC però en la època autonomista, però bé, de moment no existeixen indicis de que pugui passar. No hem d’oblidar en Duran des de les últimes eleccions volia també el pacte amb el PSC, un dels actors principals que formen part de l’oligarquia espanyola i tenen molts interessos creats, d’aquí també els seus cassos de corrupció. Possiblement en Duran preferia tenir un soci que encara que no fos independentista si pogués compartir un model similar per mantenir el que per ells és el més important, la conservació dels seus privilegis, es a dir, canviar perquè res que els afecta no canviï.

Com ja vaig explicar sobre el PSC, que en realitat és un partit d’aquesta mena i el perquè es comporta ara així es deu al seus interessos com a entitat privada i clientelar. Del PP ja no fa falta dir res i de C’s crec que tampoc, ja que la màxima aspiració d’aquests partits oclocràtics com C’s i UPyD és el manteniment del règim espanyol però amb ells dins menjant una porció grossa del pastís, ja que són els que formaven part de PPSOE que no els han deixat menjar.

A ICV-EUiA segurament passa quelcom semblant que a CiU amb la diferència que aquests encara no han sigut partícips del tot, però com va dir Antonio Garcia-Trevijano, IU i el Partit comunista són sospitosos de ser garants juntament amb PPSOE del règim espanyol, formant un dic a l’esquerra i el PP un dic a la dreta i al mig el PSOE. Però a ICV-EUiA sospitosa de ser el dic de contenció per l’esquerra dels interessos oligàrquics espanyols els hi ha sortit un partit per l’esquerra que es diu la CUP i ara mateix veu perillar per aquest motiu tot.

Però no hem d’oblidar que la realitat política és complexa, es convinen sempre ideologia amb interessos privats, la qüestió és en quin grau. Una cosa sí es certa, qui si oposa a la independència ara, és per un motiu ideològic, el dogma nacional espanyol, i/o per interessos privats del règim oligarca espanyol. Pel que sembla encara no hi ha interessos oligarques cap a la República Catalana per la falta d’interès dels poders extractius cap a l’esquerra independentista, ja que quan l’esquerra és interessada pels poders, vol dir que el règim és corrupte com passa amb el PSOE i això en l’independentisme no passa de moment.

El perill que cal evitar és que es conformi un règim similar al espanyol a la República Catalana i per això cal estar atents als possibles interessos que es poden crear, els moviments de les elits extractives i mirar amb lupa tots els passos del procés constituent i les privatitzacions i demés filtracions d’interessos privats dins l’administració pública catalana per evitar la creació d’una casta parasitària catalana que visqui de l’Estat català i per això cal vigilar totes les ferides que es poden crear on un paràsit es pot situar per xuclar.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s