L’atur i el raquític sector públic a Catalunya

Fa poc que van sortir les últimes dades d’atur del segon trimestre del 2013 i el panorama és realment desolador: al nostre país, a Catalunya, tenim un atur del 23,85%, el que ens situa a la desena posició de disset Comunitats Autònomes, es a dir, entre les que tenen un atur més alt que la mediana.

Una dada rellevant de la EPA és la baixada continuada en la contractació pública que provoca que la demanda agregada s’aprimi més i ens fa més dependents de la contracció privada que encara es manté en la precarietat i l’estacionalitat, és a dir, amb altes cotes de temporalitat i baixos salaris que poc ajuden a revitalitzar la demanda interna que cada més les estadístiques ens mostren con està de deprimida.

De fet ara possiblement seria el millor moment per a la contractació pública per generar sinergies econòmiques amb sectors privats que estimulin la inversió i la demanda agregada, creant un cercle virtuós de creació de llocs de treball. Però de fet, partim d’una situació negativa a les arques públiques, que de ben entrada a la crisis econòmica no les teníem sanejades i en comptes d’estalviar en èpoques de bonança es va gastar més del que teníem, una cosa impensable. És ara quan havíem d’haver-nos endeutat per tirar de la economia però partint d’arques públiques sanejades. Però no és així i des de altes autoritats espanyoles i europees se’ns exigeix a tothom un despalanquejament del deute i per arribar a això, primer s’ha de reduir el dèficit per arribar al superàvit.

En realitat un despalanquejament del deute dels sectors interns (públic i privat) de forma simultània fa de la sortida de la crisis i el pagament del deute una tasca quasi impossible amb els perills de acabar en un estacament o recessió molt llarga amb certs períodes de deflació, el que faria la bossa del deute més gran. Depenem en gran mesura del comportament de l’exterior, ja sigui en inversió o consum extern (exportacions) per poder sortir del pou.

Independentment de la teoria econòmica va bé veure com estem al país i ens quins sectors estem forts. Si mirem les dades de la estructura del PIB de Catalunya ens sortiria un gràfic com el següent:

BKSrTmOCAAAoQP8

Es destaca el retrocés progressiu del sector de la Construcció que probablement hagi sigut el causant principal de la destrucció de treball a la resta de sectors, causant un cercle pervers de destrucció de treball alimentat per altres factors, ja siguin conjunturals o temporals.

 Si ho comparem amb altres Comunitats Autònomes en termes relatius tenim el següent:

BKS6mIRCcAA2Dya

Catalunya destaca en indústria i comerç, però té feina en finances i el sector de les telecomunicacions. El sector de les telecomunicacions és probablement la millor aposta duta a terme la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona amb la capital mundial del mòbil a Barcelona, que ajudarà a desenvolupar un sector que està poc desenvolupat a Catalunya si ho comparem amb Madrid que té les grans multinacionals com a seus al seu territori.

També resulta rellevant el poc valor que està aportant el sector públic a la economia catalana, com és possible que el sector públic català que sembla a ulls de molts massa gran, aporti tant poc a la economia. Aquestes dades inicials ens donen els primers indicis del poc desenvolupament d’un sector públic de mida adequada per ajudar a la economia de mercat del país.

 Veiem la estructura de la ocupació a Catalunya de forma comparada amb la resta de Comunitats Autònomes:

 epa2013relativos

Catalunya és de fet la Comunitat Autònoma que té un percentatge menor d’ocupats en el sector públic com ens mostren les dades de la última EPA del 2013 d’aquest segon trimestre i el ‘El boletín del personal al servicio de la administración pública’ del 2013 que presenta el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas del govern espanyol.

El volum de contracció pública en certa mesura està relacionat en la capacitat d’invertir i de disposar de recursos per a la mateixa.

Què passaria si la Generalitat disposés del seus recursos per poder convergir amb la mitjana espanyola en termes de contractació pública per poder oferir un servei públic millor? Com seria l’atur a cada Comunitat Autònomes si totes convergeixin cap a la mitjana?

És ben cert que el sector públic català és raquític comparat amb la resta d’Espanya, però és que també ho és de forma comparada amb la resta d’Europa. Catalunya quan sigui un Estat hauria d’aspirar a tenir un 11-13% de la ocupació ocupada pel sector públic per poder consolidar un Estat del Benestar fort que arribi a tothom i sigui capaç de garantir la lliure competència en igualtat d’oportunitats.

Veiem que passaria amb una amortització dels empleats públics amb el següent mètode de càlcul:

Aplicarem el menys optimista, per observar els mínims als que podríem arribar.

Per cada 10 empleats públics, 5 els hem agafat de casa de l’atur, ja que no tothom dels que tenim al país estan qualificats per exercir aquesta feina. Aquest ‘5’ té en compte la mobilitat en la contractació i un tant per cent de privada en substitució per l’alliberament de nous llocs de treball.
Per cada 10 empleats públics de menys, 8 es quedarien a formar part del gruix de l’atur a casa, tal y com indiquen les tendències de mobilitat de les estadístiques de l’EPA.
 
I ara l’efecte multiplicador per la creació de nova demanda interna que el situarem en el 0,7, es a dir, una de les previsions menys optimistes del FMI dels efectes de la contractació pública sobre la demanda agregada del país. Es a dir, per cada 10 empleats públics de més o menys es crearien o destruirien 7 llocs de treball privats.
 
Finalment, els llocs de treball privats per cada 10 nous, traurien a 8 de l’atur i 2 vindrien de fora.

A partir d’aquests càlculs amb un efecte multiplicador del cercle virtuós de contractació molt limitat i pessimista ens surt el següent:

 paroequidad

Catalunya passaria de ser la desena en atur a ser la quarta en el rànquing de les Comunitats Autònomes i podria reduir l’atur en més de 3 punts com a mínim.

És curiós perquè de forma coincident, les més beneficiades, és a dir, les que estan sent més perjudicades serien per ordre les mateixes que pateixen més dèficit fiscal des de la òptica de càlcul de la del flux monetari i això es deu perquè aquest càlcul es basa en la territorialitat de les inversions i no en si el Museu del Prado a Madrid s’hauria de comptabilitzar com a inversió de tot l’Estat. I com la inversió territorialitzada guarda relació amb la capacitat de contractar personal a través de fons públics, aquesta gràfica es relaciona directament amb la balança fiscal a través del càlcul del flux monetari:

 20080715elpepueco_11

Deixant de banda les balances fiscals i tornant a la contractació pública, podem establir un rànquing de quines són les Comunitats Autònomes més beneficiades (en verd) i perjudicades (en vermell) per asimetria de l’administració pública i la inversió territorial:

 Mapa-de-las-Comunidades-Autonomas-de-Espana

Tot això no és quelcom menys important, una regió que estigui sent perjudicada en inversió territorial per a l’estímul de la demanda agregada dins el territori a través de la contractació pública afecta als altres sectors i a tenir una taxa d’atur més alta o més baixa.

Si tu vius a una de les regions perjudicades, pensa que si no tens més clients al teu negoci és perquè està relacionat amb això, i això està relacionat amb el dèficit fiscal que pateixen les Comunitats perjudicades. Pensa que si tu ets de les persones que està a l’atur, part de la culpa la té també el dèficit fiscal que pateix la teva Comunitat, que està relacionat amb la contractació pública i l’estímul de la demanda del teu país que serveix per contractar a més gent o menys. Si t’han baixat el sou també pensa que en certa mesura està relacionat.

Com a conclusió, la solució que jo personalment trobo és acabar amb el dèficit fiscal per poder afavorir la contractació pública, la consolidació d’un veritable Estat del Benestar i per entrar en el cercle virtuós de creació de llocs de treball. Per acabar del dèficit fiscal però hem de tenir control dels nostres recursos sense que passin per Espanya, ja que és la seva estructura i asimetria pública la que perjudica. Però per tenir els recursos és impossible que això passi a Espanya i per tant, la solució més òptima és la independència.

La creació d’un Estat a Catalunya tal i com auguren els economistes del Col·lectiu Wilson afavorirà l’entrada del desitjat cercle virtuós de creació de llocs de treball al poder disposar de la totalitat dels nostres recursos que paguem en impostos.

Anuncios

3 comentarios en “L’atur i el raquític sector públic a Catalunya

  1. Hem sembla molt currat el teu article, pero hem sembla que simplifiques molt el tema.

    Per exemple, tu estas fent comparacións tenint el mateix percentatge de sector públic entre les diferentes comunitats i demanant la mateixa inversió publica, cuan cal tenir en compte que hi han comunitats autonomes, que per la seva població, territori, infraestructures, i economia, seria impossible que sense un “extra” d’inversió pública, hi arrivés a haver estat de benestar.

    I t’ho dic sent independentista! Simplement crec que es una critica constructiva = )

  2. Sí, tens tota la raó, només és un exercici per detectar l’asimetria territorial, en la realitat seria poc probable la viabilitat d’una amortització dels sector públics ja que descobririen que hi ha CCAA que només s’han pogut permetre això per la solidaritat, però independentment d’això, això sobre el paper ens demostra moltes coses.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s