La fonamentació de la sobirania catalana

Artículo en castellano

La teoria de les col·lectivitats ens diu que diferents col·lectivitats territorialitzades poden tenir una voluntat general diferenciada de la d’altres realitats socials d’un altre territori. A diferència de la teoria individualista extrema, en les teories de la col·lectivitat podem trobar respostes adequades sobre el que es fa a la legislació i la gestió dels recursos comuns.

Al llarg del temps de la nostra història s’ha fet evident la tradició de considerar una sèrie de béns i serveis com comuns. Això es deu a la necessitat imperiosa de la societat d’organitzar-se i cooperar pel bé general. D’aquí la necessitat de gestionar de forma cooperativa els recursos i d’establir unes normes generals per la seguretat dels individus que conformen la societat.

Hi ha per tant col·lectius de persones que viuen en un territori que poden conformar una voluntat general única i diferenciada d’una altra. La teoria de les sobiranies ens diu que voluntats divergents no poden compartir una mateixa sobirania i que per tant, voluntats d’autonomia sobre determinats assumptes han de ser escoltades i els territoris han de ser lliures de poder decidir el seu esdevenir, ja sigui en matèria de legislació o en matèria de gestió.

Tot poble, societat territorialitzada, que s’organitzi lliurement amb institucions d’organització col·lectives pròpies i que vulgui la sobirania sobre diferents matèries, ha de tenir el dret d’exercir aquesta autonomia de forma democràtica, en un sentit estricte, ha de representar la voluntat general de la regió amb aspiracions de gestió i/o legislació diferenciada de la resta.

El concepte de col·lectivitat territorialitzada sorgeix a partir de la voluntat d’organitzar-se políticament i democràticament, i el concepte de sobirania entès com a dret a decidir, sorgeix a partir de la voluntat autònoma d’autogestió i legislació pròpia i diferenciada.

No obstant això, la realitat al món és diferent, ja que la sobirania no pertany a les diferents voluntats divergents sinó a les nacions o els estats, creats de manera artificial, ja sigui per la força, per herència històrica o imposades des de fora. Això ha generat sempre conflictes, moviments independentistes, moviments en contra de la colonització, conflictes en matèries competencials…

Cas real: Espanya versus “nacionalismes” perifèrics

Basant-nos en la teoria de les col·lectivitats, hauríem de considerar que nacionalisme territorial s’entendria com imposició sobirana única sobre determinats assumptes en un territori concret, és a dir, territori que es considera sobirà al conjunt dels seus ciutadans no per criteris de l’existència de voluntats convergents en tot el territori sobre la necessitat d’una gestió conjunta, sinó sobre la idea dogmàtica que als ciutadans d’aquest territori els correspon una gestió sobirana conjunta ja sigui per criteris dogmàtics com la història, motius de guerra, etc.

En la Constitució espanyola s’inclou un component dogmàtic:

Article 2. La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.

El principi de indissolubilitat només pot ser un component dogmàtic, en aquest cas del nacionalisme espanyol, ja que no suposa la unitat com la voluntat de tots els territoris i ciutadans de romandre units sinó que suposa la unitat com una cosa imperativa.

El principi democràtic entra doncs en joc a l’hora de considerar si estem treballant amb components o exigències nacionalistes o simplement voluntats d’autogestió.

En el cas català, però, el moviment independentista no el podríem atribuir a un moviment nacionalista català, ja que si ho fos, els motius que mobilitzarien als independentistes serien simplement dogmàtics, és a dir, sobre la necessitat que Catalunya sigui sobirana independent de Espanya perquè es consideren diferents, ja sigui per motius de raça, cultura o història, i, atenció, això és el més important, el moviment independentista no seria democràtic, ja que la seva reivindicació no donaria suport a la voluntat democràtica dels catalans sinó en la seva concepció nacional.

¿Nacionalisme català?

Si analitzem el cas català, l’independentisme sorgeix a través de la voluntat democràtica de gestió i legislació autònoma, l’independentisme va cobrar força davant la impossibilitat d’avançar dins d’Espanya i de necessitar majors cotes d’autonomia sobirana respecte d’Espanya. Quan la voluntat general catalana difereix de la general espanyola (incloent el conjunt dels espanyols, catalans també) es produeix un trencament de sobirania i la voluntat divergent del conjunt considera una necessitat d’autonomia.

El moviment independentista realment no és més que la reclamació de sobirania catalana diferent de l’espanyola per gestionar de forma separada els recursos dels catalans i legislar de manera diferent en el territori català, ja que la voluntat dels catalans en matèries pressupostàries, de llengua, comerç, infraestructures, etc, divergeix de forma molt notable a la voluntat general espanyola.

No podem oblidar l’existència de nacionalistes catalans, doncs existeixen, aquells que pel simple fet diferencial català consideren que la sobirania ha de ser sempre catalana i mai compartida amb altre ens nacional (sigui el que sigui, fins amb Europa) en matèries on es pugui convergir. Però no són les motivacions que avui dia estan movent a l’independentisme català, ja que es basa en criteris democràtics i purament racionals que es deuen a l’existència d’una voluntat divergent dins de la voluntat general d’Espanya.

¿Nacionalisme espanyol?

Si analitzem el cas espanyol, què és el que està motivant el moviment unionista? D’una banda podem observar la impossibilitat dins de la concepció unionista que Catalunya pugui expressar-se de forma separada a la resta d’Espanya, també podem observar que el moviment unionista es nega a obrir el debat i es nega a que els catalans puguin ser preguntats sobre aquesta qüestió, quan el normal seria, que quan es produeixen indicis més que rellevants que una voluntat regional comença a divergir de la d’un conjunt, que sembla que divergeix, seria adecuat preguntar democràticament si realment existeix tal divergència com en el cas del Regne Unit . Però en el cas espanyol tenim indicis de què s’està aplicant la lògica dogmàtica d’una sobirania indissoluble en el seu conjunt, com diu bé la Constitució i per això, en el moviment unionista si trobem nacionalisme i en l’independentista no.

Realment la línia que pot separar reivindicacions unionistes i reivindicacions independentistes és molt fina per distingir entre una reivindicació nacionalista i una altra reivindicació no nacionalista. És perfectament possible que hagi reivindicacions independentistes nacionalistes al món com pot haver reivindicacions independentistes no nacionalistes i igual a la reivindicació unionista .

La clau per distingir si es tracta d’una forma o una altra és el principi democràtic per comprovar l’existència d’una voluntat divergent / convergent que reclama autonomia / sobirania i observar dins de l’heterogeneïtat d’un moviment que és en general el que motiva aquest moviment, si són preceptes dogmàtics o una real voluntat diferent / igual a la general.

És dolenta una reivindicació nacionalista?

Arribats a aquest punt pot semblar que una reivindicació nacionalista és dolenta i no és així. Una reivindicació nacionalista territorial es produeix a través del dogma, però no hem d’oblidar que el dogma no surt d’un altre lloc que dels sentiments irracionals d’una persona i per tant és legítim, sempre que es respecti la voluntat general i democràtica del col·lectiu territorial que es disputa segregar o agregar a una sobirania major sense voler imposar la unió o la segregació per qualsevol mètode que no sigui el democràtic, ja que és l’únic pel qual pot expressar un col·lectiu.

Altres exemples

Un altre exemple que podem observar és el moviment unionista europeu versus el moviment de conservació nacional davant una cessió de sobirania. Aquí podem veure com interaccionen sentiments nacionals davant la cessió de sobirania sobre determinats assumptes. Per exemple, molts països europeus no van entrar en l’euro probablement per motius de voluntat divergent sobre la qual es donava suport a la unió monetària, representa doncs, una reivindicació d’autonomia però no nacionalista. No obstant això, també podem observar a partits polítics en contra de la integració europea per motius purament nacionals.

I a l’inrevés, també podem observar moviments unionistes que responen a interessos d’unes poques nacions, com l’alemanya, purament nacionalista i moviments unionistes que responen a una voluntat convergent sobre determinats assumptes, com en matèries agràries.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s